L’aposta per una nova cultura territorial com a camí per a aconseguir noves formes de relació entre la societat i el territori en què habita, reclama la implicació tant de la ciutadania com de les administracions públiques, a fi de fer del consens la ferramenta fonamental per a la presa de decisions. Un consens que en el cas del territori, té una materialització en els diferents instruments destinats a la planificació del territori, que amb diferent escala d’actuació i funció associada, marquen el full de ruta que ha de seguir la població local en el seu entorn immediat. Així, és d’esperar que els territoris i la població local vagen aconseguint una relació harmònica per a un adequat aprofitament dels recursos per a un nou estil de desenrotllament socioeconòmic que evite els negatius impactes territorials de vegades irreversibles.
La necessitat d’una coexistència entre societat i territori té un clar exemple en els espais naturals protegits, perquè en ells té lloc un clar debat entre la necessitat de conservació pels seus valors i dinàmiques naturals que reclamen una adequada gestió que assegure la seua continuïtat. I sense que açò implique un detriment o perjuí per a les oportunitats de la població local que sempre va fer un adequat aprofitament del seu patrimoni territorial.
Un exemple és el cas del Parc Natural del Riu Túria, en les proximitats de la ciutat de València i integrat en la seua àrea metropolitana, caracteritzat pel seu caràcter lineal (amb una extensió pròxima a 4.736 hectàrees i una longitud de 35 km) , recent implantació (declarat com a tal per la Conselleria de Territori i Vivenda per mitjà del Decret 43/2007, de 13 d’abril, del Consell, aprovant-se al seu torn, també per la Conselleria de Territori i Vivenda per mitjà del Decret 42/2007, de 13 d’abril, el seu Pla d’Ordenació dels recursos naturals”
Paisatge i fauna típica del PN del Túria. Font: Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural
La relació entre territori i societats antròpiques adquirix particular rellevància en dos situacions que es donen en este espai protegit. D’una banda, la seua ubicació en la regió mediterrània, caracteritzada per la contínua presència antròpica que ha utilitzat el territori i els seus recursos llarg temps arrere (s’han trobat jaciments paleolítics previs a l’Edat de Bronze en el Parc Natural com a mostra de la constant presència de sers humans en esta zona) . En segon lloc, es tracta d’un espai fluvial, espais que han representat la base de múltiples societats antròpiques, les quals en la seua interacció amb l’entorn immediat ho van modificar i van marcar la seua evolució fins a la seua etapa actual. Per tant, es tracta d’un espai en què no sols trobem uns valors naturals dignes de protecció, sinó que hi ha unes dinàmiques antròpiques que durant segles han coexistit en harmonia i que poden seguir fent-ho.
Elements arqueològics i antròpics en ús. Font: Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural
No obstant això, la pressió exercida per les dinàmiques antròpiques sobre els espais naturals posa en perill la continuïtat de i supervivència d’estos espais. De forma particular aquells ubicats en les grans urbs. El desenrotllament de vivendes residencials en l’interior del Parc Natural, activitats industrials en espais limítrofs, presència d’infraestructures com a estacions elèctriques que resulten molestes en espais urbans i s’ubiquen en estos espais, i les diferents vies de comunicació asfaltades que permeten la seua connectivitat, són algunes de les principals característiques d’un Parc Natural que des de la seua declaració hi ha no tingut una adequada gestió coordinada. Amb ella es podrien arribar a una millor integració de les dinàmiques territorials de la zona amb les pròpies de l’espai natural.
Actualment, en el 10é aniversari de la seua declaració, l’espai continua sense el desenrotllament d’un Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG) . Compte únicament amb un Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) , necessari com a tràmit administratiu per a la declaració de l’espai protegit però que requerix de major desenrotllament per a arribar a convertir-se en instrument d’utilitat. I és que totes les actuacions que s’han portat en l’espai presenten un clar enfocament micro; és a dir, es tracta d’actuacions de gestió i d’ordenació de zones molt puntuals, però al mateix temps d’un caràcter poc específic i adaptat als verdaders problemes d’un espai cada vegada més degradat conformes es va acostant a la ciutat de València. No es tracta tan sols d’una responsabilitat administrativa, sinó que també està compartida amb una població local que no es troba prou conscienciada per a realitzar un ús més prudent i creatiu.
Cal tornar a recuperar la idea de què fer amb un espai tan icònic com el Parc Natural del Túria que garantisca la seua supervivència. És per això que una nova cultura territorial que unisca voluntat de l’administració i consens amb els actors territorials en la defensa mútua de l’interés general, de forma participativa i democràtica, resulta especialment beneficiosa perquè podem continuar disfrutant d’este espai en un nou ‘Parc del Túria per i des del poble’
