El territori actua com a matriu per a la societat i les seues activitats, ja que en ell es desenrotllen les dinàmiques socioeconòmiques pròpies del sistema antròpic. Al seu torn, és suport del sistema natural i les seues pròpies dinàmiques associades. Ambdós sistemes han de cohabitar i es relacionen estretament a pesar de les seues diferències, i els conflictes existents entre ells.
En este sentit, i a fi d’aconseguir una millor cohesió entre ambdós sistemes, minimitzant els impactes generats per les dinàmiques antròpiques, i afavorint la conservació i adequat aprofitament del medi ambient, es potencia la idea de la Infraestructura Verda. Esta és entesa com la xarxa estratègica planificada de zones naturals i seminaturales d’alta qualitat, dissenyada i gestionada per a proporcionar un ampli palmito de servicis ecosistèmics i protegir la biodiversitat tant dels assentaments rurals com a urbans. Açò conforma un sistema territorial bàsic a partir del qual planificar amb nous estils més integrals el territori.
Dins de les múltiples funcions i objectius vinculats a la Infraestructura Verda, ens centrarem en la seua capacitat de connectivitat (sostenible) del territori. De cara a la mobilitat sostenible, la Infraestructura Verda ha d’assegurar l’accés de la població a un entorn natural que representa una font de qualitat de vida, que degudament gestionat representa noves oportunitats de desenrotllament per a les poblacions locals que es localitzen en l’entorn d’espais singulars i representatius. Quant a la connectivitat territorial, des d’una perspectiva ecosistèmica, la Infraestructura Verda representa l’oportunitat idònia per a combatre una fragmentació territorial creixent en l’àmbit europeu, la qual cosa ha donat lloc a espais naturals cada vegada de menor superfície i més separats espacialment, amenaçant amb això la supervivència tant de la biodiversitat que alberguen com dels adequats processos ecosistèmics.
És per això que, a fi de facilitar l’establiment d’una adequada xarxa estratègica que actue com a base per a la planificació territorial, es defenga el potencial de les vies pecuàries com a elements lineals del territori a incorporar en la planificació territorial a diverses escales.
Per què centrar l’atenció sobre les vies pecuàries? En primer lloc, al parlar de vies pecuàries ens referim a les rutes o itineraris per on discorre o tradicionalment ha tingut lloc la transhumància (o recorregut dels animals durant l’activitat ramadera) , amb un ample variable en funció de la seua tipologia. Uns espais que en relació directa amb el descens de rellevància i desenrotllament de la ramaderia s’han vist abandonats i deteriorats, així com afectats per inadequats desenrotllaments antròpics que han donat lloc a intrusions i pèrdua de les delimitacions dels mateixos.
Així, en l’actual situació en què es troben estos elements territorials, trobem que la normativa, tant autonòmica (Llei 3/2014, d’11 de juliol, de la Generalitat, de Vies Pecuàries de la Comunitat Valenciana) com estatal sobre la qual sustenta el seu contingut (Llei 3/1995, de 23 de març de Vies Pecuàries) , es contempla la possibilitat de compatibilitzar l’ús tradicional amb altres funcions de caràcter recreatiu, agrícola o mediambiental.
Per tant, ens trobem amb els següents arguments a favor de la contemplació de les vies pecuàries en els diferents planejaments per a la seua inclusió com a part efectiva de la Infraestructura Verda:
- Presenten un supor tlegal per al seu ús complementari entre activitats ramaderes i activitats complementàries. Espais que per tant, queden arreplegats per la normativa i la conservació i reutilització de la qual s’adequa tant a les necessitats com a les possibilitats.
- Presenta versatilitat quant al seu potencial ús atenent a les seues característiques. No sols com a vectors de connexió entre espais de singular valor, sinó també potenciant la connectivitat entre àmbits urbans (pels que de vegades transcorren estes vies pecuàries) . Així, en el cas de vies pecuàries de major ample associat, que connecten espais urbans i no transcórreguen per espais de gran valor, podran acollir mobilitat sostenible; realitzant inclús adaptacions que no condicionen la naturalitat de l’entorn i afavorisquen la seua viabilitat per a ser senda ciclable, per exemple, o donar lloc a un accés sostenible i no motoritzat a espais naturals de gran valor.
- Representen itineraris visuals que donen accés al paisatge i permeten la seua visualització, així com l’accés a elements patrimonials vinculats a la pràctica agroforestal i ramadera clàssica. Abeuradors, fonts i altres elements atorguen no sols un valor ambiental a estos espais, sinó també un rol cultural, la qual cosa obri la possibilitat de dur a terme rutes temàtiques adaptades a cada territori i el seu patrimoni, fomentant noves oportunitats de desenrotllament local a partir de recursos endògens.
- Creació d’una matriu territorial de major caràcter ambiental que afavorisca la conservació de la biodiversitat; en la mesura en què les vies pecuàries poden actuar com a corredors biològics que eviten els problemes de conservació vinculats a les metapoblaciones, efecte illa etc… al connectar adequadament hàbitats; amb la versatilitat, a més, de poder adaptar-se a diferents necessitats i espècies atenent novament a l’ample de les diferents vies pecuàries.
- Existència d’un Fons Documental i un Inventari de les Vies Pecuàries tant a escala nacional com regional. Açò permet conéixer el punt de partida per a una posterior presa de decisions i adopció de les mesures adequades. Una informació disponible i accessible en els enllaces següents: