Arran de les Jornades sobre Planificació i Desenrotllament Territorial en les Àrees Metropolitanes: Opcions per a l’Àrea Metropolitana de València i després d’abordar la realitat metropolitana, en el context internacional, espanyol i valencià des de quatre angles o enfocaments temàtics:

– el de la identitat cultural i del paisatge

– el del bon govern per a una adequada gestió, administració i governança territorial d’estos espais

Рel de la mobilitat i accessibilitat a b̩ns i servicis

– el de quin model productiu, de desenrotllament econòmica i ocupació és possible i desitjable

A manera de síntesi de les molt diverses idees i arguments presentats al llarg de les intenses sessions de treball, es presenten per part del director de la Càtedra de Cultura Territorial Valenciana, Joaquín Farinós Dasó, les conclusions següents:

– És necessari abordar, sense dilació, la problemàtica d’algunes dinàmiques metropolitanes que es demostren insostenibles, derivades de conflicte d’usos i la monoespecialización productiva i funcional.

– La resposta i el pla d’acció han d’anar orientats i quedar-se no sols en la correcció dels problemes actuals sinó a plantejar opcions de futur

– En este sentit el pla d’acció sobre el territori metropolità ha de conjugar de forma intel·ligent tres grans qüestions: els usos del sòl, les activitats econòmiques i els reptes socials de futur, que permeten col·locar a València en el grup de ciutats líders

– Dos d’estos reptes fonamentals són: en primer lloc els efectes del canvi climàtic, que requerirà de considerar mesures d’adaptació al mateix en els nous plans (també el canvi de model energètic) …

– … en segon lloc guanyar i aconseguir l’atractividad per a València i la seua àrea metropolitana, en el curt termini i en el mig, amb un horitzó de 20-30 anys, per a fer-la una ciutat de futur, diversa i multifuncional; més productiva (generant major valor afegit del producte final) i no tant més competitiva (per mor de l’habitual recurs als avantatges d’orde inferior: rebaixa de costos i desregulació)

La condició multisectorial s’ha demostrat determinant com a factor positiu de resiliència davant dels efectes de la crisi econòmica; i l’AMV, a pesar del canvi de model produït des de mitjans dels anys 1990, encara la conserva (activitat agrària, activitats associades al sector secundari i terciari) , com queda de manifest en les estadístiques i en iniciatives com els pactes territorials per l’ocupació, bona mostra de la cultura de la cooperació i associació d’actors i territoris, unint economia i territori

– Esta multifucionalidad és possible tant a partir de l’aprofitament dels potencials ja inventariats i clarament visibles, el capital territorial disponible (en el que, en el cas de les àrees metropolitanes, destaquen les oportunitats d’ocupació, els servicis i el patrimoni -centres històrics o recursos paisatgístics-) , com aquells altres de naturalesa creativa no previstos

– En el segon cas, es requerix de la innovació social, obrir camp per a la participació ciutadana i l’atracció i desenrotllament de talent; al seu torn en relació amb noves pràctiques de governança, territorial i econòmica

– Quant al primer, el capital territorial disponible, el valor patrimonial del paisatge d’Horta, es considera un element estratègic de primer orde. Un valor i una imatge que ha de ser donat a conéixer molt millor fora de les nostres fronteres, com un nou vector del ‘marketing urbano’ revisat

– Este valor no se circumscriu a la producció agrícola tradicional, de ser clau i aspecte crucial, en tant que el responsable d’este paisatge cultural mil·lenari i fins a relictual és l’agricultor valencià, per al que és necessari garantir un adequat nivell de rendes, atorgant-li seguretats (també contra el vandalisme) i facilitant-li l’apropiació de part important del benefici derivat de la cadena de valor de la producció i comercialització del producte (comercial, ecològic o verd-integrat)

– Però també com a factor d’atractividad per a l’AMV, com a espai saludable, cresol de la dieta mediterrània, generador d’avantatges i servicis ecològics associats a la Infraestructura Verda (del que es disposa ‘per se’ com a matriu territorial del sistema de ciutats associat i no cal ‘inventar’ sinó cuidar i posar en valor) , lloc de convivència i permanència dels sectors productius secundari i terciari autòctons, i incentiu per a l’arribada d’inversions i nova intel·ligència i innovació a través xarxes externes (com per exemple succeïx amb el Parc Regional de Frankfurt)

– El llenguatge i les formes per al manteniment d’este recurs ha de ser cuidat i respectuós amb drets i llibertats de propietaris i agricultors, sent necessària una labor de difusió, conscienciació i mediació en un nou sistema de relació i governança democràtica en fòrums com el nou ens gestor previst ja en el PAT i la Llei de protecció de l’Horta. Els avantatges resulten fàcilment intel·ligibles

– Quant a la forma de poder gestionar la presa de decisions en l’espai metropolità valencià, existent des d’un punt de vista funcional i perceptual però no politicoadministratiu, dos principis s’hanrecurrentes al llarg de les sessions: cooperació entre nivells i departaments i coherència del conjunt d’actuacions

– Tant per al disseny i aplicació de les polítiques, en sentit ampli, com més específicament en l’àmbit de la gestió de la mobilitat (pública i per mitjà de vehicle privat) i de l’accessibilitat als servicis i equipaments

– La intermodalitat (autobús, metrobús tramvia, metre i ferrocarril) i la coordinació entre distints organismes i entitats responsables per a trobar les solucions més eficients (aprofitant equipaments i inversions existents) , davant de l’actual context de contenció i restricció del gasto públic, resulta més que una recomanació un imperatiu. El problema no és tant la dotació de mitjans i equipaments com la gestió que es fa d’ells

– Les dades demostren que la mobilitat motoritzada en vehicle propi es produïx fonamentalment per motius de treball, cobrant molta major importància altres mitjans, en especial transport públic (en xifres redones o aproximades 140 milions de desplaçaments a l’any entre autobús -80- i Metre -60-) , els desplaçaments per a accedir als servicis (generalment accessibles en el límit de 30 minuts per a la major part de la població, com mitja)

– Per tant, no pareix quedar tan lluny l’opció d’un nou model de vida amb la ciutat compacta a ‘escala humana’, de la ciutat pausada, que puga recórrer-se a peu o amb bicicleta en un entorn amb alt valor ecològic.

– Segons l’Eurobaròmetre sobre la qualitat de vida en les ciutats mitges (sobre una mostra d’unes 85 ciutats) , les ciutats mitges obtenen un nivell de satisfacció millor que les grans; però han de prestar atenció a dos aspectes crucials: l’accés al treball i a la vivenda, ambdós de qualitat. Quelcom que els és factible mentres compten amb una major atractividad i una menor competència pels usos del sòl, quan la vivenda no es convertix en producte d’especulació, de renda monopólica i competència imperfecta que augmenta els preus de forma artificial. Enfront de la societat del risc, les ciutats mitges i les seues àrees metropolitanes poden atorgar majors seguretats; un nou factor d’atractividad

– L’anàlisi comparat d’experiències reeixides de governança metropolitana en el context europeu ha vingut a il·lustrar dos possibles vies, que cal entendre com a fases en un mateix continu: d’una banda les crides formes de governança ‘soft’ (per mitjà d’acords voluntaris sobre distintes matèries i competències en què es definixen comunitats d’interessos i estratègies d’acció conjunta) ; d’un altre, de governança ‘hard’ (açò és, atorgar legitimitat política, i competències, a un nou organisme o autoritat metropolitana) .- L’opció no resulta clara, a pesar de reconéixer-se la inadequació i obsolescència d’un mapa municipal atomitzat del segle XIX que casa malament amb les realitats del XXI

– S’han plantejat, com a alternatives factibles, la figura de les mancomunitats reforçades (no sols per a la prestació se servicis comunitaris sinó també de planificació territorial estratègica) i, en el cas del transport metropolità, la figura del consorci. Dos opcions que, no obstant això, s’enfronten a importants limitacions en el seu desenrotllament per la nova Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (coneguda com a Llei Montoro) , que necessitaria d’una revisió o reconsideració urgent al caminar just en la direcció contrària que la resta de països europeus i els principis de la nova Política Regional de la UE

– L’alternativa, llavors, és la coordinació voluntària entre iniciatives ja existents (per exemple el cas dels Pactes Territorials de València, Horta Nord i Horta Sud) ; o bé la creació per llei, de forma institucional, d’Entitats Metropolitanes (com les ja existents de Vigo i de Barcelona) , aprenent de les experiències i lliçons del passat o, amb un enfocament i finalitat sectorial molt més específic, per exemple el Consell Metropolità del Transport, en fase de discussió

– El nou pla metropolità haurà d’escometre l’ambició de constituir-se en un instrument de referència per al planejament urbanístic municipal, mitigant les externalitats negatives de la nostra història recent i les derivades del canvi climàtic, però també per a una millor i més eficient prestació de servicis, també energètics, el desenrotllament econòmic i l’atractividad (‘branding’ i ‘networking’ – tant xarxes internes d’actors i societat civil, cas per exemple del col·lectiu ‘Per l’Horta’, com externes, de caràcter temàtic d’acord amb cada perfil-)

– També un bon espai de trobada, d’establiment de relacions, negociació i acords, en el seu procés d’elaboració i aprovació, entre les autoritats locals i el govern valencià, a qui en última instància correspon la iniciativa i el lideratge; sense perjuí de la funció i iniciativa que puguen desenrotllar en este mateix sentit els primers, atenent als principis de subsidiarietat, proporcionalitat i complementarietat organitzada

– Cedir en part per a guanyar tots, entre administracions i particulars, es reconeix com una element clau, però també la majoria de les vegades absent, en esta nova cultura del pacte que caldrà anar promovent i desenrotllant

– Cooperar, concertar, corresponsabilizarse, és la millor forma de ser patriota, de defendre ‘la terreta’ i el ‘País’