Arran de les Jornades sobre Planificació i Desenrotllament Territorial en les Àrees Metropolitanes: Opcions per a l’Àrea Metropolitana de València i després d’abordar la realitat metropolitana, en el context internacional, espanyol i valencià des de quatre angles o enfocaments temà tics:
– el de la identitat cultural i del paisatge
– el del bon govern per a una adequada gestió, administració i governança territorial d’estos espais
– el de la mobilitat i accessibilitat a béns i servicis
– el de quin model productiu, de desenrotllament econòmica i ocupació és possible i desitjable
A manera de sÃntesi de les molt diverses idees i arguments presentats al llarg de les intenses sessions de treball, es presenten per part del director de la Cà tedra de Cultura Territorial Valenciana, JoaquÃn Farinós Dasó, les conclusions següents:
– És necessari abordar, sense dilació, la problemà tica d’algunes dinà miques metropolitanes que es demostren insostenibles, derivades de conflicte d’usos i la monoespecialización productiva i funcional.
– La resposta i el pla d’acció han d’anar orientats i quedar-se no sols en la correcció dels problemes actuals sinó a plantejar opcions de futur
– En este sentit el pla d’acció sobre el territori metropolità ha de conjugar de forma intel·ligent tres grans qüestions: els usos del sòl, les activitats econòmiques i els reptes socials de futur, que permeten col·locar a València en el grup de ciutats lÃders
– Dos d’estos reptes fonamentals són: en primer lloc els efectes del canvi climà tic, que requerirà de considerar mesures d’adaptació al mateix en els nous plans (també el canvi de model energètic) …
– … en segon lloc guanyar i aconseguir l’atractividad per a València i la seua à rea metropolitana, en el curt termini i en el mig, amb un horitzó de 20-30 anys, per a fer-la una ciutat de futur, diversa i multifuncional; més productiva (generant major valor afegit del producte final) i no tant més competitiva (per mor de l’habitual recurs als avantatges d’orde inferior: rebaixa de costos i desregulació)
La condició multisectorial s’ha demostrat determinant com a factor positiu de resiliència davant dels efectes de la crisi econòmica; i l’AMV, a pesar del canvi de model produït des de mitjans dels anys 1990, encara la conserva (activitat agrà ria, activitats associades al sector secundari i terciari) , com queda de manifest en les estadÃstiques i en iniciatives com els pactes territorials per l’ocupació, bona mostra de la cultura de la cooperació i associació d’actors i territoris, unint economia i territori
– Esta multifucionalidad és possible tant a partir de l’aprofitament dels potencials ja inventariats i clarament visibles, el capital territorial disponible (en el que, en el cas de les à rees metropolitanes, destaquen les oportunitats d’ocupació, els servicis i el patrimoni -centres històrics o recursos paisatgÃstics-) , com aquells altres de naturalesa creativa no previstos
– En el segon cas, es requerix de la innovació social, obrir camp per a la participació ciutadana i l’atracció i desenrotllament de talent; al seu torn en relació amb noves prà ctiques de governança, territorial i econòmica
– Quant al primer, el capital territorial disponible, el valor patrimonial del paisatge d’Horta, es considera un element estratègic de primer orde. Un valor i una imatge que ha de ser donat a conéixer molt millor fora de les nostres fronteres, com un nou vector del ‘marketing urbano’ revisat
– Este valor no se circumscriu a la producció agrÃcola tradicional, de ser clau i aspecte crucial, en tant que el responsable d’este paisatge cultural mil·lenari i fins a relictual és l’agricultor valencià , per al que és necessari garantir un adequat nivell de rendes, atorgant-li seguretats (també contra el vandalisme) i facilitant-li l’apropiació de part important del benefici derivat de la cadena de valor de la producció i comercialització del producte (comercial, ecològic o verd-integrat)
– Però també com a factor d’atractividad per a l’AMV, com a espai saludable, cresol de la dieta mediterrà nia, generador d’avantatges i servicis ecològics associats a la Infraestructura Verda (del que es disposa ‘per se’ com a matriu territorial del sistema de ciutats associat i no cal ‘inventar’ sinó cuidar i posar en valor) , lloc de convivència i permanència dels sectors productius secundari i terciari autòctons, i incentiu per a l’arribada d’inversions i nova intel·ligència i innovació a través xarxes externes (com per exemple succeïx amb el Parc Regional de Frankfurt)
– El llenguatge i les formes per al manteniment d’este recurs ha de ser cuidat i respectuós amb drets i llibertats de propietaris i agricultors, sent necessà ria una labor de difusió, conscienciació i mediació en un nou sistema de relació i governança democrà tica en fòrums com el nou ens gestor previst ja en el PAT i la Llei de protecció de l’Horta. Els avantatges resulten fà cilment intel·ligibles
– Quant a la forma de poder gestionar la presa de decisions en l’espai metropolità valencià , existent des d’un punt de vista funcional i perceptual però no politicoadministratiu, dos principis s’hanrecurrentes al llarg de les sessions: cooperació entre nivells i departaments i coherència del conjunt d’actuacions
– Tant per al disseny i aplicació de les polÃtiques, en sentit ampli, com més especÃficament en l’à mbit de la gestió de la mobilitat (pública i per mitjà de vehicle privat) i de l’accessibilitat als servicis i equipaments
– La intermodalitat (autobús, metrobús tramvia, metre i ferrocarril) i la coordinació entre distints organismes i entitats responsables per a trobar les solucions més eficients (aprofitant equipaments i inversions existents) , davant de l’actual context de contenció i restricció del gasto públic, resulta més que una recomanació un imperatiu. El problema no és tant la dotació de mitjans i equipaments com la gestió que es fa d’ells
– Les dades demostren que la mobilitat motoritzada en vehicle propi es produïx fonamentalment per motius de treball, cobrant molta major importà ncia altres mitjans, en especial transport públic (en xifres redones o aproximades 140 milions de desplaçaments a l’any entre autobús -80- i Metre -60-) , els desplaçaments per a accedir als servicis (generalment accessibles en el lÃmit de 30 minuts per a la major part de la població, com mitja)
– Per tant, no pareix quedar tan lluny l’opció d’un nou model de vida amb la ciutat compacta a ‘escala humana’, de la ciutat pausada, que puga recórrer-se a peu o amb bicicleta en un entorn amb alt valor ecològic.
– Segons l’Eurobaròmetre sobre la qualitat de vida en les ciutats mitges (sobre una mostra d’unes 85 ciutats) , les ciutats mitges obtenen un nivell de satisfacció millor que les grans; però han de prestar atenció a dos aspectes crucials: l’accés al treball i a la vivenda, ambdós de qualitat. Quelcom que els és factible mentres compten amb una major atractividad i una menor competència pels usos del sòl, quan la vivenda no es convertix en producte d’especulació, de renda monopólica i competència imperfecta que augmenta els preus de forma artificial. Enfront de la societat del risc, les ciutats mitges i les seues à rees metropolitanes poden atorgar majors seguretats; un nou factor d’atractividad
– L’anà lisi comparat d’experiències reeixides de governança metropolitana en el context europeu ha vingut a il·lustrar dos possibles vies, que cal entendre com a fases en un mateix continu: d’una banda les crides formes de governança ‘soft’ (per mitjà d’acords voluntaris sobre distintes matèries i competències en què es definixen comunitats d’interessos i estratègies d’acció conjunta) ; d’un altre, de governança ‘hard’ (açò és, atorgar legitimitat polÃtica, i competències, a un nou organisme o autoritat metropolitana) .- L’opció no resulta clara, a pesar de reconéixer-se la inadequació i obsolescència d’un mapa municipal atomitzat del segle XIX que casa malament amb les realitats del XXI
– S’han plantejat, com a alternatives factibles, la figura de les mancomunitats reforçades (no sols per a la prestació se servicis comunitaris sinó també de planificació territorial estratègica) i, en el cas del transport metropolità , la figura del consorci. Dos opcions que, no obstant això, s’enfronten a importants limitacions en el seu desenrotllament per la nova Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (coneguda com a Llei Montoro) , que necessitaria d’una revisió o reconsideració urgent al caminar just en la direcció contrà ria que la resta de països europeus i els principis de la nova PolÃtica Regional de la UE
– L’alternativa, llavors, és la coordinació voluntà ria entre iniciatives ja existents (per exemple el cas dels Pactes Territorials de València, Horta Nord i Horta Sud) ; o bé la creació per llei, de forma institucional, d’Entitats Metropolitanes (com les ja existents de Vigo i de Barcelona) , aprenent de les experiències i lliçons del passat o, amb un enfocament i finalitat sectorial molt més especÃfic, per exemple el Consell Metropolità del Transport, en fase de discussió
– El nou pla metropolità haurà d’escometre l’ambició de constituir-se en un instrument de referència per al planejament urbanÃstic municipal, mitigant les externalitats negatives de la nostra història recent i les derivades del canvi climà tic, però també per a una millor i més eficient prestació de servicis, també energètics, el desenrotllament econòmic i l’atractividad (‘branding’ i ‘networking’ – tant xarxes internes d’actors i societat civil, cas per exemple del col·lectiu ‘Per l’Horta’, com externes, de carà cter temà tic d’acord amb cada perfil-)
– També un bon espai de trobada, d’establiment de relacions, negociació i acords, en el seu procés d’elaboració i aprovació, entre les autoritats locals i el govern valencià , a qui en última instà ncia correspon la iniciativa i el lideratge; sense perjuà de la funció i iniciativa que puguen desenrotllar en este mateix sentit els primers, atenent als principis de subsidiarietat, proporcionalitat i complementarietat organitzada
– Cedir en part per a guanyar tots, entre administracions i particulars, es reconeix com una element clau, però també la majoria de les vegades absent, en esta nova cultura del pacte que caldrà anar promovent i desenrotllant
– Cooperar, concertar, corresponsabilizarse, és la millor forma de ser patriota, de defendre ‘la terreta’ i el ‘PaÃs’